Probablement està molt be, i fins i tot deu ser de justícia, procurar que no s'identifiqui immigració amb delinqüència però, tal com van les coses, deu ser d'idiotes negar l'evidència que, barrejats amb l'allau d'immigrants, han arribat al nostre país un grapat d'indesitjables.

Tampoc no deu ser gaire intel·ligent confondre la bona acollida a la gent de fora que ve a buscar un futur entre nosaltres amb actituds que propicien la confusió entre els nouvinguts respecte dels seus drets, de les normes a les que han d'ajustar les seves conductes o que alimenten pura i simplement l'abús en la recepció de serveis públics.

Però, d'entre totes les imprudències que estem alimentant entre tots davant de conductes reprovabes dels estrangers que s'han instal·lat entre nosaltres, segurament la més perillosa per a la col·lectivitat és la condescendència amb els que no respecten la llei. Qualsevulla llei, començant per la d'extrangeria i acavant amb el codi penal.

Passi que en aquests darrers anys hagin sorprés la nostra bona fe, que en alguns moments ens hagin entrat els elefants per les finestres, però no podem consentir que hi hagi gent que no sigui igual davant de la llei. El que la faci l'ha de pagar abans que això no es converteixi en el país de xauxa.

I no cal refer cap llei ni aprovar-ne de noves, només cal exigir el cumpliment de les que ja tenim (que no són poques), i aprendre a conjugar els verbs deportar o expulsar, amb justícia, però de forma implacable, perquè no podem consentir que aquest país es converteixi en el refugi de totes les màfies.

A base d'anar repetint algunes idees com la cançó de l'enfadós al cap dels anys s'ha format una generació de catalans somniatruites que s'han inventat conceptes com ara de llibertat, de democràcia, de lliure determinació o de país, que només coneixen ells, però que han interioritzat com si fossin part del coneixement universal, comú a tots els habitants del planeta, a l'extrem d'haver-los convertit en sobreentesos.

És així que no resulta infreqüent trobar-se amb persones, fins i tot amb algunes que per formació sembla que haurien de tenir algunes idees més ajustades a les definicions que la majoria accepta com usuals, que parlen amb una gran seguretat sobre lo diví i lo humà, en uns termes que només pot entendre un català que miri una determinada televisió, escolti unes concretes emissores de ràdio o llegeixi alguns diaris dels que es publiquen a Catalunya. I no ho enten ningú més perquè allò que donen per sabut no ho sap ningú més que ells.

Passa en multitud d'ocasions i darrerament més que mai. Només cal llegir els abundants articles d'opinió que es publiquen cada dia o escoltar les tertúlies radiofòniques per comprovar-ho. I tant se val que tractin de la treva d'ETA, de les etzagaiades de Batasuna o del referèndum per a la independència de Montenegro.

El nivell d'ignorància interessada sobre qüestions bàsiques del nostre sistema polític i el papanatisme nacional-progressista són tant grans que costa creure que gaudeixi del predicament que se li dona. I no diré noms ni reproduiré les innumerables bertranades que es diuen per prudència, perquè estic segur que, si ho fés, seria titllat pel cap baix de feixista i d'anticatalà i, a aquestes alçades de la meva vida, ja tinc prou creu amb aguantar els desaires dels que, al menys en teoria, diuen estar del meu costat per, a sobre, haver de suportar la mala bava que porta la munió de catalans emprenyats per no haver nascut en un altre lloc i poder jugar a fabricar un país com aquell que veu un partit del Barça.

O no és un estatut allò que tenim ara?

Una cosa és que als militant d'ERC no els semblés prou bo i que els que depenien dels seus vots per a formar govern s'apuntessin a la seva reforma, i una cosa molt diferent és que allò que ha estat bo durant 25 anys deixi de ser-ho sobtadament, com per art de màgia, per a tots aquells que s'han fet grans a al seva ombra i que han governat el país com si fos bo per a la majoria.

Altra cosa és que no sigui millorable. No faltaria més. Però qualsevol que hagi llegit l'estatut vigent i el nou té dret a preguntar-se legítimament en què millora el que ara es presenta per uns com una meravella i es qualifica pels altres com una pífia. No serà que tots plegats ens hem begut l'enteniment o és que en realitat no és ni una cosa ni l'altra, ni carn ni peix?

És tant important reformar un text que ha demostrat la seva validesa durant una colla d'anys per introduir quatre modificacions sobre les quals no s'han posat d'acord ni els mateixos que les van proposar?

O és que l'únic mèrit de la reforma és que sigui rebutjada pel PP?

Posats a fer el ridícul tal vegada haurem de pensar que aquesta és l'única raó per votar-lo.

O és que els que ho insinuen pensen realment que els catalans som idiotes?

Em temo que, a hores d'ara, els únics que aplaudeixen la revolució cubana són els dirigents del règim castrista i els seus sicaris. És lògic. Però el país, que ha aconseguit igualar el nivell de vida de la immensa majoria fent-los a tots pobres, no ha prosperat massa amb la revolució llevat en el fet d'haver-se convertit en una de les principals destinacions turístiques dels espanyols. Per cert que per a practicar una mena de turisme que nosaltres no voldríem tenir al nostre país a cap preu.

Com és freqüent en casos similars, la culpa de tot plegat és de la "cubanofòbia" dels nord-americans i de tots els enemics del règim que pul·lulen arreu del planeta per fer la guitza als cubans i a Cuba. Per cert, els sona d'alguna cosa aquesta música?

Castro i els seus partidaris sempre han fet mans i mànigues per exportar la seva revolució a altres països amb un èxit irregular, fins que en els darrers anys sembla que han començat a trobar sabates del seu peu en aliats que comparteixen la incomprensió i, segons ells, l'odi dels seus veïns. Era el cas fins fa poc de Chàvez a Venezuela i ara de Morales a Bolívia, que ha començat fort en el seu enfrontament amb els que identifica com als seus enemics.

Caldrà seguir el fenomen per veure com evoluciona la primera nacionalització feta en tota regla dels últims anys i com afecta, no només als interessos de les empreses espanyoles a la regió, sinó també al conjunt de l'economia catalana, espanyola i europea.

I també caldrà estar atents al discurs dels catalans que prediquen coses semblants a les que defensa el líder "cocalero" bolivià, no fos que, ara que estan al govern i que toquen el cel amb els dits, es veiessin temptats a imitar-lo i, amb les competències que els donarà el nou estatut, ens acabessin fent a tots uns desgraciats.