Ja va sent habitual que al final d'una jornada electoral tothom guanyi. Inclús els partits i els candidats que perden se les empesquen per trobar arguments per fer veure que guanyen. I tal vegada és veritat que, al menys aquella nit, es produeix el miracle, com en una mena de reinvenció de la nit de reis en la que hi ha regals per a tothom: a qui no li toca un ànec li toca una pilota, i a més d'un, una botifarra per la seva mare o un pacte de govern "in extremis" que li salva la cara, la poltrona i la hipoteca d'una tacada.

I és que la política professional és així. Qui perd, baixa del cotxe oficial i qui sap si no hi torna a pujar mai més. Per això, i per alguna altra raó que ara no ve al cas però que està en la ment de tothom, la qüestió passa per no perdre mai, bé sigui guanyant de veritat o fent valdre el resultat, per migrat que sigui, per no caure de l'escamblell i pactar allò que faci falta amb qui sigui, si cal amb el diable o amb l'enemic.

Per això passa el què passa i la meitat dels electors es queda a casa. Quinze dies de campanya amb debats sobre qüestions insolubles o alienes a les competències municipals, de promeses impossibles i d'exageracions inversemblants, degudament contrastades amb el perfil personal i la trajectòria professional de cadascun dels candidats, son arguments més que suficients per fer veure als electors que el millor que pode fer és quedar-se a casa. Al capdavall poca cosa del que han dit o promés podran complir, i com que tampoc no guanyaran (perquè les majories absolutes ja fa temsp que no es porten), al final acabaran pactant amb els que els electors mai no votarien, per la qual cosa resulta que votar a uns o als altres tant li fa, perquè els que decidiràn en última instància, guanyin o perdin, seran els que siguin capaços de sumar i per a aquest viatge no cal cap alforja, ni la molèstia d'anar a votar.

Com en un joc de taula, tot passa per dues línies invisibles que es creuen en un punt indeterminat de l'espai polític formant un tauler quadrículat que separa, en horitzontal, la dreta de l'esquerra, i en vertical, els nacionalistes dels no nacionalistes. En aquest panell imaginari cada jugador es sitúa en un dels quadrants des del qual, fent un senzill exercici de càlcul mental, fa la suma entre els que que hi ha situats en el seu mateix quadrat o en una de les meitats que marca alguna de les divisòries i, per extranya que resulti la combinació, sempre hi ha una manera d'explicar-la que no falla: diuen que s'ha fet en interès del poble, i llestos! Fins a la propera.

Alguns dels que ara calculen tant bé quan anaven a l'escola no eren tan aplicats, ni en aritmètica ni en geometria, però ja han après de què serveix saber sumar i fan els números en un tres i no res, sense calculadora, i si cal sense els dits o fins i tot de nas.

És un prodigi de la supervivència.

Guanyi qui guanyi el diumenge que ve, sigui per majoria absoluta o per la combinació aritmètica que doni el govern a una coalició de forces de qualsevol signe, desitjo que la victòria, a més de servir per satisfer les expectatives personals del guanyador, ajudi a consolidar el sistema democràtic i allò que denominem l'estat de dret. És a dir, desitjo que el procès d'elegir als que han d'exercir l'autoritat municipal ens faci un mica més civilitzats a tots, començant pel escollits.

Vull dir que per molt àmplia que hagi estat la seva victòria, recordin sempre que el mandat que han rebut és per governar una administració pública sotmesos a l'imperi de la llei. No oblidin mai que en un estat de dret ningú no està per sobre de la norma, i que els governants tenen obligació de donar exemple i ser els primers en complir-la.

Que no perdin de vista la mena d'institució que han d'administrar, el seu paper en l'entramat institucional de l'estat, les competències que té, els recursos de què disposa i el sentit de la seva existència al servei dels ciutadans.

Si abans governaven uns altres, és molt important que recordin que la institució seguirà sent la mateixa quan ells ja no hi siguin i que pensin que allò que distingeix un país avançat d'una olla de grills és l'estabilitat institucional. Encara que no hi estiguin d'acord, els compromisos contrets pels governs anteriors també els obliguen i els ciutadans tenen dret a esperar que siguin respectats.

Encara que vulguin fer moltes coses, les hagin promés o no en campanya electoral, que Deu els doni paciència. Pensin relaxadament si realment té sentit allò que volen fer, si la institució té atribucions per fer-les, si té recursos per finançar-les i quins compromisos de futur comporten. Intentin analitzar les coses importants que encara estan per fer o que han quedat empantanegades en mandats anteriors i que val la pena d'acabar.

Tinguin consciència sempre de qui paga el pollastre, que ningú no regala res, que els diners surten de les butxaques dels ciutadans i que la bota de Sant Ferriol no existeix per molt que els crèdits puguin fer pensar una altra cosa.

En el dia a dia, abans d'imposar una conducta als ciutadans o de prohibir-los de fer alguna cosa, facin l'esforç d'analitzar si allò que tenen al cap és un imperatiu legal o una dèria personal.

I quan hagin d'autoritzar alguna cosa oblidin la seva opinió personal sobre allò que han de decidir i procurin ignorar qui la demana. Decideixin d'acord amb la llei i tinguin la consciència tranquila. Al cap i a la fí no han pas estat elegits ni per passar comptes, ni per fer favors a ningú.

Des d'aquest espai setmanal he expressat moltes vegades la sensació de desassossec que em produeixen els discursos dels polítics que volen arreglar el món en un tres i no res des de posicions dogmàtiques que es contradiuen amb l'experiència, ignorant la realitat o fent gala d'un desconeixement absolut dels intents que altres han fet per solucionar els mateixos problemes que ells volen resoldre, o per crear-los. Aquesta sensació de buidor, de tornar a començar cada vegada que es produeix un canvi; aquesta mania de voler posar sempre el rellotge i el calendari a zero perquè el que acaba d'arribar creu que tots els que l'han precedit eren uns idiotes o uns corruptes, em posa malalt.

Hi ha problemes que son molt vells. Aguns son reconsagradament antics, com la corrupció política o l'especulació urbanística, i mai ningú no ha estat capaç de solucionar-los.

I en aquest continu marejar la perdiu, d'anar i venir per tornar a començar, passen coses espectaculars. Mirin sinó:

La setmana passada el Congrés dels Diputats va aprovar l'enèsima llei del sòl dels darrers anys, amb la suposada finalitat de resoldre el problema de l'habitatge assequible i per acabar d'una vegada amb l'especulació i, ja abans de conèxer-la, em van venir ganes de riure.

Per veure com ho pensen fer m'he pres la molèstia de llegir-la i he trobat sorprenent la filosofia que l'inspira, que és sensiblement idèntica a la de la seva predecesora de 1956, que, per la data, tothom es pot imaginar que era absoluta i radicalment franquista. Ara bé, una vegada llegida, inclús diria que la d'ara encara és més franquista que l'autènticament franquista. És increïble.

Com la seva besàvia, la nova llei proposa arreglar el mercat immobiliàri a base d'augmentar la burocràcia i la intervenció administrativa. És a dir, més gent, més papers i més tràmits per fer el mateix de sempre: urbanitzar i construir. Ara, però, ho volen fer amb més filosofia, més principis, més conceptes indeterminats, més discrecionalitat i menys certeses, menys seguretat jurídica i més diners. Amb més intervenció de l'administració en el mercat i més maneres de fer trampa, amb més controls i més forats per esquivar-los, amb més finestretes i més peatges per pagar, coses que converteixen la llei en una autèntica paradoxa que contradiu amb la lletra les finalitats que anuncia i l'esperit que proclama.

I em pregunto, de què han servit els 51 anys que portem d'experiència des de 1956? No és prou evident que el sistema no ha funcionat? No s'han adonat que és el culpable de la majoria dels mals que diuen voler resoldre? I, a més, no saben que és el principal instrument de la corrupció política?

O si que ho saben.