(Aquest mateix article es pot escoltar fent clic aqui)

En dies com avui m'agradaria saber abstreure'm de la realitat que m'envolta i ser capaç d'escriure frases amables sobre la vida, l'amor i totes aquelles coses que poden fer feliç a la majoria de la gent.

Però, malauradament, avui és un d'aquells dies en els que més m'hauria valgut no llevar-me del llit amb qualsevol excusa, per no haver de passar el tràngol que m'espera.

Mentre venia al Parlament de bon matí escoltava la ràdio i l'he hagut d'apagar per no sentir més notícies sobre l'espectacle tripartit dels darrers dies i ja tremolo només de pensar que, d’aquí a pocs minuts, hauré de seure al meu escó i escoltar al President d'aquesta cosa que alguns denominen nació, llegint el seu discurs inaugural del debat de sobre l'orientació de política general, com si no passes res. És a dir, com si realment fos el president d'alguna cosa i, francament, m'incomoda.

Sé que em serà difícil estar-me quiet i no mostrar signes externs d'incomoditat, que em costarà no riure quan tot convidi a plorar i que no podré deixar la sensació de vergonya aliena veient les cares indescriptibles dels seus socis, satisfets d'haver-li abaixat els pantalons i les orelles.

Ja sé que sóc un sentimental i que per fer la feina que faig hauria de deixar alguns sentiments a casa, però no m'agraden els fanfarrons, els fatxendes em molesten i suposo que ja no tinc edat per ser un espectador neutral del teatre de marionetes.

A hores d'ara, a punt de començar la sessió, només espero que sigui curta, que el personatge i l’actor que el representa no s'enfonsin, i que els catalans, demà, no haguem de sortir de casa tapant-nos la cara amb una carota.

(Aquest mateix article es pot escoltar fent clic aqui)

En mig de la polèmica que s'ha desfermat arran de l'aprovació del primer text del nou estatut i desprès de sentir totes les coses que s'han arribat a dir des de tots els bàndols, crec que només hi ha una manera de fer-se una idea raonable del perquè de tant soroll, i no és altra que llegir-lo.

Ja sé que hi ha lectures més amenes i senzilles de pair, però si algú creu que no val la pena fer un esforç per conèixer la norma que ha de servir per regular les nostres vides durant els propers anys, estem perduts. Seria tant com reconèixer que la gent renuncia a tenir opinió pròpia i fia el seu futur, cegament, als que per interès, segurament molt legítim, només expliquen la part que els interessa que es conegui.

Malgrat el que pugui semblar, el que proposo no és tant terrible. Tal com ha estat publicat en el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya ocupa poc més de 54 pàgines. El text està organitzat en un preàmbul i 7 títols relatius a cadascuna de les matèries que tracta, i aquests en 227 articles, 11 disposicions addicionals, 2 transitòries, 1 derogatòria i 5 disposicions finals. I, encara que dit així sembli qui sap què, la veritat és que aquesta estructura facilita llegir-lo per trams de fàcil digestió.

Jo ho recomano vivament, tant per a aquells que esperen trobar arguments per defensar-lo, com pels que esperen que el propi text els doni raons per rebutjar-lo. Només així la gent sabrà de què s'està parlant i per quina raó uns i altres posen tanta llenya al foc d'un debat que corre el risc de topar en qualsevol dels obstacles que encara haurà de superar fins que no sigui aprovat definitivament.

No tinc cap dubte que aquest petit esforç seria una gran contribució a la causa, ajudaria a posar una mica de llum a l'enrenou que s'ha organitzat i evitaria la proliferació de tanta gent que parla sense haver-lo llegit, inclosos molts polítics que només coneixen el guió que els ha preparat el partit.

I a tots els que s'animin a fer-ho, els prego que no deixin de llegir la disposició addicional novena. Entendran perquè hi ha tanta gent que arrufa el nas sobre el projecte i que pensen, honestament, que té mala peça al teler.

(Aquest mateix article es pot escoltar fent clic aqui)

Confesso que avui el cos em demanava dedicar aquest comentari a parlar del nou estatut, no tant per glosar el seu contingut, sinó per començar a apuntar el reguitzell de problemes de tota mena que està cridat a portar-nos a tots els catalans, tant als que s'han manifestat a favor del projecte com als que obertament ens hem manifestat en contra de la seva aprovació.

Però al final he pensat que el tema encara està massa calent i que val la pena prendre una mica més de perspectiva. Per això penso que, a mesura que es vagi veient com funciona tot plegat en el llarg procés d'aprovació que encara queda per recórrer, hi haurà temps de sobra per comentar la jugada i per veure en què queda tota l'eufòria del primer moment quan arribin les rebaixes.

Per tant, si m'ho permeten, voldria fer un breu comentari sobre el tema de l'aigua a Catalunya i molt particularment sobre allò que està passant a la conca del Ter sense que ningú posi el crit al cel.

Tothom sap, o al menys a la vista de la història dels darrers anys hauria de saber, que aquest és un país en el que l'aigua no és massa abundant. I, a més a més, en alguna part de Catalunya hi ha més aigua que en altres, que en condicions de pluviometria normal pateixen un dèficit històric mai no resolt. És un fet.

Per a més INRI, Barcelona, l'àrea metropolitana que l'envolta i les comarques limítrofes, requereixen per al seu abastament una quantitat impressionant de recursos hídrics tant per a consum de boca com per a usos industrials. Això és un altre fet.

D'altra banda, les conques internes de Catalunya han estat sobre explotades durant molts anys, cosa que ha comportat multitud de problemes que van des de la contaminació dels aqüífers fins a la seva salinització, passant per tots els nivells de destrucció ambiental imaginables. També és un fet.

El problema s'ha intentat pal·liar transvasant aigua del Ter i fent la interconnexió de la conca del riu gironí amb la del Llobregat, la qual cosa ha comportat el transvasament d'un cabal de 8 m3/segon d'aigua a Barcelona i la seva àrea durant més de 46 anys, amb les conseqüències sobre el nostre territori que es poden conèixer cada dia llegint als diaris. I això és un altre fet.

Doncs bé, enguany, en el que hem patit una sequera qualificable de severa i en el que el cabal del nostre riu ha disminuït de forma espectacular segons hem vist en les imatges dels embassaments de Sau i de Susqueda que ens han servit els mitjans de comunicació abastament, els cabals transvasats a Barcelona han augmentat un 22'46% i ningú no ha obert la boca per dir que ja n'hi ha prou.

Per a mes escarni dels gironins, ara l'Agència Catalana de l'Aigua anuncia que buidarà el pantà de Sau sense cap temor a que la gent del Ter es queixi i diu que projecta portar aigua a l'àrea metropolitana en vaixell, sense gosar dir d'on la portarà per no molestar a la gent de l'Ebre.

No sé si això és solidaritat o una altra cosa però, per si no ho fos, els gironins ens ho hauríem de fer mirar.