Ja fa temps que l'anomenat "sobiranisme" sembla guanyar adeptes entre els catalans. Al menys és el que sembla deduir-se del creixement electoral de partits com Esquerra i de les notícies i opinions que apareixen e molts mitjans de comunicació de forma quasi permanent.

En general, sembla haver-hi un consens entre els partidaris de la teoria a considerar que Catalunya és i ha estat objecte d'un expoli fiscal, no veu degudament reconegudes les seves especificitats i, en conseqüència, no "encaixa" en el conjunt d'un estat que no la compren. La idea es reforça amb un concepte abstracte de Catalunya al que s'atribueix una personalitat pròpia i una opinió global que s'expressa per boca dels que s'erigeixen en els seus intèrprets, els quals tenen molt clar que els habitants del territori aspiren a veure realitzat el somni nacional i la seva derivada, la consecució d'un estat independent.

En el passat no ha estat possible assolir aquest objectiu per causes no atribuïbles als catalans, però ara, en democràcia, creuen arribada l'hora de reivindicar-ho mitjançant un referèndum d'autodeterminació en el que esperen que els catalans es pronunciïn majoritariament per expressar la voluntat de crear un estat independent d'Espanya.

Evidentment, ningú no parla del dia després, de l'endemà del referèndum, ni molt menys de les conseqüències que pot portar per al conjunt de la població. Cap dels que patrocina la idea de celebrar la consulta no diu què passarà amb els sistema de seguretat social dels catalans o amb les pensions dels jubilats, per posar dos exemples senzills. Si el govern de Catalunya ha de crear una seguretat social nova, quant de temps tardaran els pensionistes i els usuaris de la sanitat pública a rebre les prestacions a les que ara tenen dret? Comptarà la Generalitat de Catalunya amb els mitjans i els recursos econòmics suficients per fer-hi front? O tardarà mesos o anys a poder-los afrontar? i entre tant els ciutadans que hauran de fer? O és que pensen que, donat el cas, Espanya continuarà donant les prestacions als ciutadans d'un altre estat mentre els promotors de la independència s'organitzen?

La qüestió la podríem estendre a infinitat de temes que son substancials en l'estructura i organització d'un estat que Catalunya no té i que no és fàcil que tingui pel sol fet de fer un referèndum.

Això em porta a afirmar que la proposta és molt poc seriosa per la qual cosa entendria perfectament que la gent se la prengués a riota, però com que el tema està de moda i fa gràcia a molta gent, jo demanaria als qui la promouen que comencin a explicar-se i dir a la gent quin és realment el seu capteniment.

I entre tant jo ja tinc decidit el que faré. Si no em convencen de que faran un miracle amb les suficients garanties d'èxit, jo votaré que no i, a més a més, faré campanya perquè la gent no es deixi ensarronar. I si eventualment els meus esforços no serveixen de res i l'autodeterminació guanya la consulta, faré tot el possible per conservar la meva nacionalitat actual i quedar-me com estic ara.

Així de clar.

L’anàlisi dels pressupostos de l’Estat per al 2008 que fan alguns experts no és tan optimista com el que fa el Govern que els patrocina. És més, en vista de les xifres que contenen, ja es pot començar a afirmar que allò que es deia que eren com el “Sudoku” que hauria de resoldre el vicepresident Solbes per quadrar els números, a mesura que es coneixen amb profunditat, descriu de manera més encertada els comptes de l'estat en relació amb la realitat de l’econòmica espanyola que es preveu per l’any que ve.

Es diu que l’alça del preu del diner, la disminució d’ingressos per IVA i el final de les privatitzacions, tots junts, són qüestions que es poden convertir en un maldecap de capità general per al govern, cosa que confirmaria que les alegries econòmiques quasi sempre son un miratge que acaba passant factura. Això sí, mentre ha durat la bonança, el govern s’ha permès tirar la casa per la finestra, augmentar la despesa pública i avançar la campanya electoral prometent que si guanya encara repartirà més diners a més gent, vaja que hi haurà més repartidora, com si sempre haguéssim de continuar lligant els gossos amb llonganisses. Però el cert és que si les previsions es compleixen, en un any haurem passat de tenir superàvit dels comptes públics a haver d'augmentar el deute de l’estat per anar tirant. Com si res. En un obrir i tancar d’ulls.

A sobre resultarà que, com a conseqüència de la previsible disminució de la construcció i del consum privat, la recaptació d’impostos tendirà cap a la baixa i tot fa pensar, que per molt que diguin, les previsions de creixement de l’economia no es compliran.

Com que hi ha eleccions a la vista, procuren dissimular-ho, però la veritat és obstinadament tossuda i, més aviat que tard, el canvi de cicle ensenyarà les dents i ens farà exclamar “ais i uis” quan ja serà tard.

Quina gràcia tindrien els diners si no fossin per gastar, oi? Però els de tots, els que paguem amb els impostos, si es llencen amb massa alegria duren just el temps de fer la propaganda. Llavors passa allò de sempre: que la gent demana el que li han promès i, com que no hi ha diners a la caixa, els van donant allargues.

Confesso que el panorama polític d'aquests dies no em sembla gens tranquilitzador. Denoto un gran desconcert entre la classe dirigent i penso que és degut a què no compren allò que passa al seu voltant. Temo, a més, que tampoc no coneix allò que ha succeït abans i que, en lloc de buscar precedents en la història per evitar de repetir els mateixos errors, es refugia en les llegendes, els mites i les fabules per a nens que alguns conten per complaure als somiatruites. Sembla ben bé que els nostres líders estiguin perduts, que no estiguin segurs ni d'allò que pensen i que tinguin por de prendre la iniciativa. Estan atònits, sumits en la impotència i enrocats en les obvietats i els llocs comuns d'allò que es considera políticament correcte. No gosen ni obrir la boca sinó és per donar alguna dada estadística i encara de dubtosa certesa. Han perdut els referents ideològics de les opcions polítiques que representen i el poder els ha obnubilat, fent-los esclaus de l'espiral diària de la declaració banal, de la rèplica a l'adversari i la contrarèplica, la matisació, el desmentit, l'aclariment i la fotesa o la bajanada elevades a la categoria d'opinió.

La ignorància adornada de xarrameca retòrica que llueixen els permet dissimular la situació en alguns moments, però no evita que els enemics del sistema democràtic avancin posicions i envaeixin espais de la vida ciutadana que haurien d'estar ocupats per gent fermament assentada, amb autoritat moral suficient per desemmascarar als farsants que s'emparen en les escletxes del sistema per atacar-lo i atemptar contra la convivència pacífica dels que han confiat en els que es mostren com uns covards que, a l'hora de la veritat, amaguen el cap a sota l'ala.

Quantes vegades ens hem d'equivocar per aprendre que no tot s'hi val? La tolerància és una virtut que massa sovint amaga la covardia de la gent sense principis que s'aferra a la seva parcel·la de benestar i mira cap a una altra banda quan la convivència pacífica perilla. No saben que la llibertat és un dret de tots i no només dels que més criden? On se's vist que sigui un arma a mans d'uns pocs per anorrear els drets de la majoria? En democràcia, el respecte per a tothom és un imperatiu ètic irrenunciable que també ha de fer de barrera a qualsevol pretensió d'usurpar l'espai de llibertat comú.

Només en un escenari buit d'intel·ligència i de sentit comú s'entén que quatre criatures amb ganes de gresca s'envalenteixin fins al punt de posar en escac al país sencer, i que, davant de la incapacitat de respondre al seu envit, s'escalfin d'ànims per aspirar a posar-ho tot de panxes enlaire en nom d'una llibertat que no saben el que costa de guanyar i d'uns drets que s'han trobat de regal, còmodament asseguts al sofà, veient dibuixos animats a la tele, mimats per un papa i una mama que no van gosar donar-los una plantofada al cul la primera vegada que van fer una rebequeria.

Però ara que porten la iniciativa i que es veuen valents per plantar cara als que tenen l'obligació inexcusable de posar-los a ratlla, abans no emulin els escamots d'en Dencàs, algú els ha de marcar la línia roja que no es pot travessar. Si pot ser de bones maneres, que és la millor forma d'anar pel món, però si no atenen a raons, de la manera que, qui té a càrrec l'ordre públic, ha d'emprar en defensa de l'interès de la majoria que paga impostos i que exigeix viure segur i de forma civilitzada.

I als oportunistes i canalles que els riuen les gràcies, contribuint activa o passivament a atiar l'incendi per veure si obtenen algun avantatge, tampoc estaria de més que algú els recordi la història, no sigui que a base de fer l'idiota i d'enfrontar-nos als mateixos fantasmes amb una mà al davant i una altra al darrera ens tornéssim a trobar clavats a la picota, perdéssim els bous i les esquelles i, a sobre, féssim el ridícul, com sempre.

O és que tots plegats som tan ases que ja no sabem en quin país vivim i en quina època estem?

Va home, no fem riure, que el temps de les carlinades ja ha passat i ara toca una altra cosa. Aquest racó de món, encara que a vegades no ho sembli, ja és Europa.