Ha dit 3.000 milions d'euro?
Entre la necessitat de fer lluir el
nou estatut, la campanya electoral, les ganes dels partits
d'aparèixer com els que més s'interessen per les coses de Catalunya
i dels catalans, que ha començat el procés anual per aprovar els
pressupostos de l'estat i la carrera de tots els partits per
semblar els dentistes que més queixals arrenquen a Madrid, resulta
que el panorama mediàtic català aquests dies es una festa. Qui la
diu més grossa? Qui té més capacitat per negociar amb el govern
central per treure-li els diners? Qui treu més conills de la
xistera?
La gent, però, ja sap que la cosa no passa de ser un espectacle de
prestidigitació que es repeteix un any darrera l'altre i que sempre
acaba sent un simple joc de números, perquè en els temps que corren
ningú ja no fa miracles i perquè si fos veritat el que diuen (o el
que han dit en anys passats) aquí faria força temps que lligaríem
els gossos amb llonganisses i no ho fem.
Per no desviar-me del tema: si realment s'haguessin invertit els
diners que en els darrers 30 anys anaven destinats al desdoblament
de la Nacional II segurament aquesta seria la primera carretera del
món amb cinc pisos d'alçada i, lluny d'això, en el tram en el que
hi han fet més millores no passa de tres carrils a un sol nivell
com qualsevol altra carretera.
Què passa doncs. Que ens enreden? Val a dir que segurament no és
que ens vulguin enredar sinó que no ens diuen tota la
veritat.
Al pressupost ja hi posaran les xifres que diuen. No faltaria més.
Però quan arribi l'any vinent resultarà que malgrat totes les bones
intencions no se'ls hauran pogut gastar, sigui perquè els projectes
no estaran fets, o perquè els procediments que cal seguir no
s'hauran acabat, o perquè hauran sorgit problemes de qualsevol
mena, inclús pot ser que la gent del territori s'hagi oposat a que
es faci allò que han projectat.
Per això costa tant poc fer pressupostos. Només cal que continguin
les partides que millor s'adiguin a la propaganda que es vol fer i
que quadrin. I l'any que ve torne-m'hi, és a dir, prenem les
quantitats que no s'han gastat en els últims 30 anys com a ròssec,
cosa que ja representen una xifra prou galdosa, afegim les promeses
electorals pendents, les reivindicacions ciutadanes no satisfetes,
sumem-les totes i ja tenim un nou pressupost.
Segons sembla, el del 2007 inclourà 3.000 milions d'euro perquè és
any electoral, però d'aquesta quantitat segur que n'hi ha una bona
part que ja hi és de fa temps, com hi tornarà a ser l'any 2008 i,
qui sap, si encara s'arrossegarà l'any 3000.
Llàstima que jo no hi seré per veure-ho i tornar-ho denunciar.
Més sobre immigració (4) El cas d'Ontario
Atès
que la immigració s’ha convertit en un dels temes que en
aquest moment més preocupen als ciutadans ja fa un seguit de
setmanes que m’he proposat oferir material per a la reflexió
amb la voluntat de contribuir a analitzar la qüestió amb un cert
coneixement de causa i afrontar els seu múltiples aspectes amb una
mica de serenitat.
Avui voldria donar a conèixer una de les situacions més curioses de
les que s’han produït recentment en els països occidentals a
ran del fet migratori. Es tracta del següent: a Ontario, una de les
deu províncies de Canadà, amb una població que ratlla els 13
milions d’habitants, en la que estan ubicades, entre altres,
ciutats tant importants com Toronto i Ottawa, la capital de
l’estat, es va promoure fa poc més d’un any un projecte
legal que havia de permetre la creació de tribunals per impartir
justícia d’acord amb la sharia,
la llei islàmica tradicional.
La norma es volia inserir dintre del marc legal que, des de 1991,
contempla els procediments d’arbitratge entre particulars,
per tal de permetre que els musulmans s’hi podessin sotmetre
voluntàriament per tractar els litigis familiars, de separació i
divorci, i altres qüestions relatives a la filiació, com ja poden
fer en algunes altres qüestions els membres de les comunitats
catòliques o jueves amb una certa normalitat.
En contra del que pugui semblar la comunitat islàmica
d’Ontario no és massa nombrosa, encara que sí molt influent.
La regió és majoritàriament protestant, amb minories catòliques,
jueves i hinduistes notables que no provoquen tant recel com els
musulmans.
Concretament el moviment de protesta que s’ha generat contra
la iniciativa es basa en el temor que, per aquesta via, les dones
musulmanes es vegin obligades a sotmetre’s a la jurisdicció
d’aquests tribunals i acabin perdent els drets que tenen
reconeguts en la societat canadenca, cosa que neguen els partidaris
del sistema.
El cas és que la qüestió ha provocat un debat encès, en alguns
moments molt agre, que ha fet vessar rius de tinta i que ha
mantingut mobilitzats a un gran nombre de ciutadans que no volen
veure com s’instal·la un sistema legal paral·lel al general
de l’estat i que no accepta la incorporació en el seu país de
sistemes jurídics estranys als de la seva tradició. No és tant una
resistència de caràcter religiós, que en alguns aspectes també ho
és, sinó una reacció d’amplis sectors de la societat que vol
impedir a tota costa que una part de la població, ni que sigui
minoritària, es vegi sotmesa a un sistema que la majoria no
identifica com a propi.
Al final, tot fa pensar que la norma no veurà la llum i que quedarà
en algun calaix del despatx del Governador esperant una ocasió més
favorable, encara que molts pensen que tard o d’hora els
musulmans canadencs veuran reconeguts els mateixos drets dels que
ja gaudeixen altres comunitats religioses a Canadà.
I això no passa en una república bananera, no, sinó al Canadà. Ho
recordo per anar-nos preparant.
Més sobre immigració (3) El cas de Kosovo
Els
catalans, que som tant donats a mirar-nos el melic, tenim
l’estranya costum de veure la història segons allò que ens
interessa i obviem o neguem aquelles veritats que contradiuen la
nostre peculiar manera de contemplar el món per un forat.
Un dels episodis que personalment m’han impressionat més de
la història europea recent i que, com la resta dels meus
contemporanis, he pogut veure com succeïa en directe, a través de
la televisió i d’altres mitjans de comunicació, sembla haver
estat ignorat pels catalanistes més recalcitrants que només han
vist allò que els convenia de veure o no han entès res de res del
que passava. Em refereixo al procés a través del qual la república
balcànica de Kosovo ha esdevingut un país independent davant les
expressions de satisfacció, per a mi incomprensibles, dels
ultranacionalistes més conspicus i dels independentistes més
babaus.
Ho intentaré explicar, clar i ras: el territori de Kosovo, integrat
a l’antiga Iugoslàvia, havia estat considerat com una part
essencial de Sèrbia perquè allà hi ha alguns dels seus santuaris
indestriablement lligats al naixement de la nació dels serbis. A
principis del segle XX, Kosovo estava habitat per una majoria de
serbis, que en els anys 20 superaven el 80 % de la població. En
aquella mateixa època el territori ja tenia una forta immigració
d’albanesos que aleshores no arribaven al 20 % del total però
que, al llarg de tot el segle XX, va anar creixent a través
d’una migració constant fins que, amb la descomposició de
l’antiga federació iugoslava i les diverses guerres dels
Balcans dels anys 80 i 90, va resultar que, a les acaballes del
segle, la població kosovar estava formada per un 20 % de serbis i
un 80% d’albanesos, havent-se invertit la proporció que hi
havia 80 anys abans.
No cal dir que l’afebliment de Sèrbia com a nació hegemònica
de la regió i la constatació de la nova composició ètnico-política
del territori, van donar ales als albanesos kosovars per endegar un
procés independentista que primer va posar als serbis contra les
cordes i més tard, a partir de la reivindicació armada d’un
estat propi, va portar a la comunitat internacional a intervenir
per evitar un nou bany de sang a la regió quan encara era recent el
vergonyat paper que havia jugat l’Unió Europea i la mateixa
Organització de les Nacions Unides en el conflicte que havia
enfrontat les diferents comunitats ètnico-religioses de la veïna
Bòsnia.
Va ser així com la combinació de la mala consciència d’uns
amb la determinació dels altres va permetre, ai las! el naixement
d’una de les criatures polítiques més estrambòtiques del
planeta: la república de Kosovo, sorgida de la força demogràfica
d’un procés migratori que es podria qualificar, sense embuts,
d’autèntica invasió.
I aquí, tant suposadament sensibles a aquestes qüestions com diuen
ser els catalans, no es va aixecar ni una sola veu per
denunciar-ho. Ni els polítics (que encara no s’han assabentat
que hi ha un món a l’altra riba de l’Ebre i més enllà
del Pirineu o del mar), ni les organitzacions nacionalistes, ni
ningú no va dir res. Contemplant, impassibles, com els serbis eren
esborrats del mapa kosovar per la majoria albanesa, mentre la
propaganda i la seva manca de criteri els feia creure que ara la
història s’havia d’escriure així, a cop de resolució de
les Nacions Unides com si fos la nova llei de Déu i acceptant que
una corrent migratòria sigui la font de legitimitat pel naixement
d’un país.
Francament, només ho entenc veient com els nostres suposats
nacionalistes sempre estan a la lluna o somniant
truites.
Més sobre immigració (2)
Sobre la immigració
Paral·lelament, a Figueres s'ha originat una altra polèmica a ran de la publicació d'una carta en el Diari de Girona, signada pel president local del PP, en Diego Borrego, que ha fet esquinçar les vestidures als càrrecs més eminents del PSC local, titllant-lo de xenòfob per dir en veu alta allò que tothom pensa, però que ningú no s'atreveix a expressar (segurament per evitar els insults dels que, ara com ara, s'irroguen el monopoli de dictar que és allò políticament correcte i què no ho és).
Per alimentar una mica més la foguera jo també he fet una petita contribució a mantenir l'incendi encès amb una carta al director del mateix diari que s'ha publicat en data 01/09/06 en els termes següents:
Sr. Director de Diari de Girona
Al llarg de l’estiu he pogut seguir el debat que s’ha plantejat sobre algunes de les qüestions que suscita la immigració. Però, en mig de l’onada de “moralina de tot a cent” que sembla haver segrestat l’enteniment de l’esquerra plural, si em permet, voldria plantejar una qüestió que em sembla especialment rellevant de posar a la consideració de l’opinió pública, fins i tot a risc de ser titllat d’aquelles coses que, quan manquen altres arguments, s’utilitzen en aquestes situacions per desqualificar al que s’aparta d’allò que es considerat políticament incorrecte.
La formulació és molt senzilla: És just, prudent o, simplement,
raonable que els nostres conciutadans d’economia més modesta
hagin de competir amb l’allau d’immigrants per poder
accedir a les ajudes socials públiques (concebudes inicialment per
a ells), o no?
Veurà, en el nostre sistema, conceptualment injust com tothom sap,
els ciutadans contribuïm al pressupost comú a través dels impostos
i d’aquests, a través de mecanismes diversos, molts de
dubtosa equitat, es detreuen unes quantitats considerables que les
administracions retornen a alguns col·lectius a través de diferents
mecanismes, entre els quals alguns programes d’ajuda social
destinats a atendre contingències de diferent naturalesa dels
sectors socials menys afavorits per la fortuna.
Mentre la immigració no va ser un dels primers problemes socials
del país, els destinataris d’alguns d’aquests ajusts
eren els nostres pobres, però aquest, amb l’establiment
massiu d’immigrants encara més pobres que ells entre
nosaltres, han anat veient com, malgrat la migradesa dels seus
recursos, anaven quedant desplaçats de l’accés a alguns dels
ajuts públics que temps enrere els permetien malviure. És més, en
no pocs casos es veuen en la situació d’haver de competir amb
els nouvinguts, a través de procediments administratius
ignominiosos, per demostrar la seva pobresa i poder accedir als
miserables ajuts públics que, sovint, són concedits a altres,
encara més pobres que ells, malgrat la parafernàlia documental a la
que s’han vist sotmesos i l’exhibició vergonyant de la
seva condició de pobres. Això sí, atenent al principi de
transparència tant en boga, tot es fa amb publicitat i pública
concurrència perquè, a sobre dels improperis a que s’han de
sotmetre, no es puguin queixar.
Ja sé que tots plegats som uns hipòcrites (especialment els
polítics), però vostè, senyor director, o algun dels lectors del
seu diari, coneixen algun sistema millor per fomentar el
ressentiment entre alguns dels nostres conciutadans? O és que la
xenofòbia i el racisme són patrimoni exclusiu dels adversaris dels
que ara governen d’una manera tant irresponsable?
Manuel Ibarz
Diputat al Parlament de Catalunya
Portaveu del Partit Popular en la Comissió
d’Immigració
